Informe: ELS SENSE SOSTRE

Publico hoy un extracto del informe elaborado por Gemma Cirera sobre la situación y circunstancias de los “sin techo”. Lo considero de especial interés por su fácil comprensión y accesibilidad a la conciencia de toda clase de personas, frente a otros más farragosos y poco atractivos. He insistido en las partes más “ideológicas” frente a las estadísticas o testimoniales. Quien quiera tener acceso al informe completo nos lo puede solicitar a los correos gemma_cirera75@hotmail.com o lmmcicero@gmail.com y os enviaremos un PDF con el mismo.

Situació general

“El Juan , que té uns 50 anys, estava casat i tenia dues filles. A més, treballava a la fàbrica Nestle fins que van fer una reducció de plantilla i es va quedar sense feina. A partir d'aquí, van començar tots els problemes. La dona el va deixar, per causes que no ha explicat, i ella es va quedar amb el pis que tenien ja que anava en nom seu. El Juan doncs, es va quedar al carrer i sense res. No cobrava res, i no tenia on anar a dormir. D'altra banda, es trobava molt sol, sense amics, sense ningú que es parés a parlar amb ell i a més, la seva dona i les seves filles no volien, i actualment continua igual, saber res d'ell. (...). Es queixava que la majoria de la gent que entrava al caixer ni tan sols el saludaven, l'ignoraven. (…) va estar una època sense donar senyals de vida, (…) Al cap d'un any, ha tornat a aparèixer. Per a la majoria de nosaltres un any no suposo massa canvi, en canvi, per a ell, és com si haguessin passat uns 8 anys de cop. Ara fa molta més mala cara, se'l veu molt més cansat, amb menys energia, acostumat a la rutina (…) El carrer mata”. (..)

Evolució

El primer que ve al cap de qualsevol individu que sent parlar dels “sense-llar” és la imatge del típic transeünt, sol, alcohòlic, brut, d'uns 45 anys aproximadament... Però per molt que aquest sigui l'estereotip, avui dia el col·lectiu que viu al carrer és molt heterogeni. Actualment hi podem trobar dones, jovent, famílies senceres, gent gran, malalts mentals, homes, etc. I les causes que els duen a aquesta situació són molt diverses.

Economía

(…) Un estudi, destaca que la mitjana dels seus ingressos és de 302 euros al mes. Pel que fa a la font principal d'ingressos, el 19,9% de les persones sense llar viuen del seu salari, el 16,4% de la família i dels amics, el 14,2% viu de la caritat i el 7,4% de la venda d'objectes i de la prestació de serveis, és a dir, petites feines esporàdiques. El 17,4% restant, viu de les prestacions públiques (subsidis i ajudes=). La resta, no té cap font d'ingressos. (…)

Salut

(…)La persona és un tot i per això, s'entrelliguen les condicions de vida indignes amb salut precària. Quan un individu es troba en una situació de risc, la precarietat, la soledat, la incertesa i el sofriment que s'allarguen en el temps les fa més vulnerables al sofriment físic, psíquic i en definitiva, es veu afectada la seva integritat i dignitat humana. Per aquest motiu, a les persones sense llar no els és suficient una targeta sanitària o estar ben atesos pels professionals de la sanitat sinó que, pel sol fet de tenir dret a la salut, haurien de comptar amb un habitatge digne, un sou digne i un treball digne. (…) Els principals problemes de salut mental que pateixen les persones sense llar venen marcats per trastorns de la personalitat (l'antisocial, entre d'altres), trastorns depressius, quadres d'ansietat, paranoies, i en un menor percentatge, persones amb esquizofrènia. A nivell físic, les malalties que pateixen venen generalment ocasionades per una mala alimentació i per l'abús de substàncies nocives (anèmia, colesterol, problemas bucals, problemes hepàtics...). Una altra malaltia molt comuna que cal destacar és la tuberculosis i en un percentatge menor, persones amb el VIH i amb problemas auditius. (…)

Afectivitat

Les persones sense llar, (…) tampoc tenen gens d'autoestima i no se senten integrats a la societat. La societat en general els ignora, hi són però sembla que ningú els vegi. Molta gent quan passa pel seu costat gira el cap per no creuar-se amb la seva mirada o bé per evitar que els dirigeixi alguna paraula. Això, passa molt sovint, de manera que ells se senten ignorats per la societat en general, com si formessin part d'una altra realitat, diferent a la del món real. (…) A tots aquests factors cal afegir-hi la solitud. Els sense-llar es senten sols i no tenen cap motivació ja que tampoc tenen cap xarxa de relacions socials. Com a fet curiós, alguns enganyen a les seves respectives famílies dient-los que estan molt bé enlloc d'explicar-los la seva situació perquè no pateixin i d'altres no s'atreveixen a demanar caritat o a buscar a les papereres per una qüestió d'orgull, els fa molta vergonya veure's en una situació com aquesta. (…) Aquest és un text d'un home que anteriorment havia viscut al carrer durant uns quants anys: "Una de las primeras cosas que se aprenden cuando se llega a la calle es a mirar al suelo. La gente corriente, la que llaman "normalizada", normalmente nunca mira al suelo, salvo charcos o zonas de obras. Lo habitual es mirar a la altura de nuestros ojos o por encima de ellos. Admirar las casas bonitas por donde pasamos, los áticos maravillosos, los escaparates, las mujeres o en su caso los hombres atractivos con los que nos cruzamos, y así un sinfín de posibilidades. (…) Así que con esta situación imagínense como puede estar la autoestima del personal. Siempre mirando hacia abajo. Lo primero que necesita una persona que está en la calle es ayuda psicológica, levantar la autoestima, creer que se puede salir. Mirar al cielo. Mirar al futuro. "

Pedro Cluster

A part de perdre l'autoestima i ser infravalorats per la societat, que ve a ser el que se'n diu violència cultural, també viuen situacions de violència directa. (…) I a part de violència directe i cultural, tots els casos també pateixen violência estructural, que es quan es veu danyada la satisfacció de les necessitats bàsiques (supervivència, benestar, identitat o llibertat) com a resultat dels processos d'estratificació social.

Causes

Primerament, cal dir que arribar a una situació d'exclusió és un fet que pot passar a tothom, tot individualment quasi ningú pensa que sigui possible que li passi a ell. Aquestes situacions de risc esdevenen a qualsevol edat, estat civil, estat de salut, estat laboral i nivell de cultura. També s'ha de tenir present és que generalment mai s'arriba a una situació de risc amb un únic problema, sinó que es produeix a causa d'un cúmul de circumstàncies, és a dir, és com tenir molta mala sort seguida. També és cert que a vegades a arrel d'una situació complicada de la qual no se'n sap sortir, se'n deriven moltes d'altres que en conjunt són les que porten a ser una persona sense llar. (…)

Cal tenir clar, però, que la problemàtica dels sense-sostre és un problema de la col·lectivitat, de tots.

Tot i que estem en una civilització democratitzada i avançada on l'Estat té un compromís social (…), normalment en les prioritats dels governants hi sol haver actes culturals i projectes per l'estil destinats a la major part de la població, la classe mitjana.

A part d'això, molts ajuntaments deixen a mans de les entitats privades sense ànim de lucre el conflicte dels sense-sostre i no s'involucren en el problema. I de fet el que és cert és que encara no hi ha cap llei que digui com es desenvolupa l'obligació que té l'Ajuntament sobre la pobresa extrema. "Creo que o bien hice un mal enfoque de un problema, o bien no me dejé ayudar. Lo de “ellos se lo han buscado” me parece una excusa de la gente estable que no se preocupa del que no está estable. No se quieren implicar y cuando digo implicar, no me refiero a llevarle a su casa o darle dinero; me refiero simplemente a la pura relación, a acercarse a charlar con el que está pidiendo. Piensa que el que está en la calle está muy solo, muy centrado en sus necesidades primarias. A mi lo que más me afectó fue la soledad.

Mariano

Pel que fa al bloc econòmic, els principals responsables són els legisladors, l'Administració pública i les empreses privades, en canvi, pel que fa a l'afectivitat, la responsabilitat la tenim tots els individus a nivell personal així com les comunitats humanes, que facilitaran o dificultaran la integració de les persones. (…)

Reinserció

(…) la feina dels voluntaris és molt important, i consisteix bàsicament en acompanyar, que és posar-se al costat de l'altre, ser empàtics i no voler resoldre tots els problemes ni donar solucions, a vegades no es tracta d'aconsellar sinó de donar la teva opinió si la demanen. Cal respectar el ritme de la persona i “fer amb l'altre”, han de motivar les persones sense llar perquè les capacitats que estaven oblidades tornin a sortir, ja que en un ambient favorable són capaços de treure el millor de si mateixos. (…)

L'addicció a l'alcohol és un dels principals problemes que té la gent que viu al carrer. Per tal de no pensar i no veure la realitat i duresa de la situació comencen a beure. Primerament, no tenen pas intenció d'enganxar-s'hi, però el fet de fer-ho rutinàriament i cada vegada més sovint, els fa addictes, de manera que al final ja no poden viure sense beure. (…)

Conclusions

Tot i els esforços que fan moltes entitats privades i públiques, el problema dels sense llar continua formant part de les nostres ciutats i, també, de la nostra societat. Per molt que sembli que és una qüestió “dels altres”, és un problema de tots. Pel que fa a les causes que els porten a aquesta situació, primer hem de tenir present el que és l'entramat d'una vida, és a dir, una família, uns amics, una feina, uns ingressos, salut, etc. Doncs bé, amb el pas del temps, l'acumulació o bé l'encadenament de diversos factors de risc com la pèrdua de la feina, la mort d'algun familiar o amic, una malaltia, un accident, ser víctima d'algun tipus violència, etc, pot acabar duent a una situació d'exclusió social, a partir de la qual la persona es trobi al carrer, sense cap lligam afectiu, sense quasi diners i en un mal estat de salud tan física com psíquica. Cal deixar clar que normalment mai se sol arribar a uma situació d'exclusió per un sol problema. A més, al contrari del que creu molta gent, ningú ha arribat a aquesta situació per desig propi. El que sí que és cert, tal com es desprèn d'alguns testimonis, és que algunes vegades ells “s'ho busquen una mica”, en el sentit que no demanen ajuda o no es deixen ajudar quan seria el moment precís (a temps) abans que les circumstàncies portin a la persona a ser un sense llar; però dir que es troben en aquestes condicions perquè volen és un error. De fet, ningú pensa en arribar a quedar-se al carrer sense res, i quan es diu res, es refereix a absolutament res; però la vida fa moltes voltes, i mai es pot saber a on ens conduirà el destí. (Apartats 2 i 3).

(…)

De qui és la culpa que aquesta gent arribi a aquestes situacions o bé que els costi tantíssim realitzar amb èxit la reinserció sociolaboral i afectiva? Claríssimament, aquest és un problema de tots. El fenomen dels sense-sostre sembla que sigui un aspecte aliè a la vida de la societat. Tothom n'ha vist, tothom n'ha sentit a parlar, però ningú sap que els té més aprop del que es pensa. Són un col·lectiu que passa desapercebut, una pobresa invisible. A més, pel que fa referència als polítics, és un tema que a vegades potser no hi donen prou atenció, o bé destinen més part del seu pressupost a projectes destinats a la classe mitjana que no pas a solucionar la problemàtica dels sense llar. Com a fet curiós, encara no s'ha creat cap llei que obligui als òrgans polítics a destinar una part del pressupost cap a aquesta gent. Potser, el problema és que la societat no té prou recursos. Tot i així, personalment, ho dubto, ja que es mouen quantitats impressionants de diners per coses que entrenen a la gent, com per exemple el futbol, i o bé per altre tipus de proyectes relacionats amb el desenvolupament tecnològic, com són les construccions de milions de carreteres. La societat funciona d'aquesta manera, i mentre no canviï, difícilment millorarà la situació de les persones sense llar.